5.2.6 Manteniment del poder



Les ocupacions o conquestes d’altres nacions amb la finalitat de dominar-les –que s'han produït amb intervenció militar o a vegades sense- solen presentar una sèrie de mecanismes i característiques destinades a assegurar el seu domini. A més dels casos descrits en aquest blog a Territoris en litigi, Nacions que volen ser Estat, Marginació de minories i menys poderosos, Eliminació d’ètnies, nacions i cultures hi podríem considerar els històrics de l’ocupació borbònica i franquista de Catalunya i el de l’annexió de l’Alsàcia a França.

Llistarem aquí alguns dels principals mecanismes comuns que hem detectat en els casos indicats abans.

  • Visibilitat de l’exercici del domini pel terror
  • Eliminació dels principals caps militars, polítics, religiosos, culturals
  • Confiscacions i saquejos de les propietats
  • Crema pública de documents, llibres i signes
  • Derogació de títols polítics, eclesiàstics i professionals
  • Depuració i substitució de càrrecs
  • Restricció de moviments de la població
  • Destrucció del teixit urbà, industrial i cultural
  • Estacionament de la tropa ocupant en les vivendes de la població
  • Càrrec del cost de l’ocupació a la població autòctona
  • Destrucció de la memòria col·lectiva dels drets abolits i de la identitat
  • Repressió lingüística
  • Censura de les publicacions
  • Transformació del sistema polític, legislatiu, impositiu i educatiu
  • Foment de l’espionatge i de les delacions entre la població
  • Foment del col·laboracionisme am l’ocupant
  • Infiltració en les institucions cíviques o religioses i organitzacions que romanen
  • Deportació de la població influent i substitució per la d’ocupació
  • Restricció sistemàtica del suport internacional als ocupats

Relacions públiques, personalitats i mitjans de comunicació
(...) les ambaixades israelianes a Londres, Berlin, Roma, Madrid, París, La Haya, Oslo i Copenhague han de preparar un llista de mil persones favorables a Israel, a les quals es trametrà informació regular pel conducte de l’ambaixada.
Es tracte de llençar una campanya de relacions públiques i defensa, així com d’informació sobre la política israeliana. Es sol·licitarà a aquestes persones que promoguin i organitzin declaracions i trobades, i facilitin la publicació d’articles en la premsa. (...) Entre les persones que se’ls demanarà el suport hi figuren membres de les comunitats jueves dels diferents països i també de comunitats i organitzacions cristianes, així com periodistes, polítics, intel·lectuals i militants d’organitzacions estudiantils.
El ministre d’Assumptes Exteriors israelià proporcionarà tres classes de suport a aquest campanya: missatges polítics sobre les postures israelianes sobre el procés de pau i els assentaments (per mostrar l’estima i afecta d’Israel a la pau); missatges sobre les postures israelianes en camps tan diversos com la tecnologia, l’economia, el turisme (per valorar la societat israeliana i no limitar l’evocació del país al conflicte palestí-israelià) i, finalment, missatges sobre l’evolució política a l’Orient Mitjà en el concernint als drets humans a Iran i Síria i sobre l’ascens imparable de Hizbulah al Líban (per mostrar el caràcter perniciós dels adversaris d’Israel). (...)
Ens situem, se’n pot dir així, en un marc clàssic d’estratègia basat en la influència que practiquen tots els països amb major o menor fortuna segons el grau d’importància i capacitat corresponent.
Pascal Boniface, La ofensiva mediática de Israel, La Vanguardia 23-12-2010.